No podria ser més feliç. Això és el que va passar per la meva ment quan em trobava en un lloc fosc amb rialles de fons (o a l'orella), imatges per a tots els públics a les meves pupiles, crispetes als meus queixals i on la fragància càlida d'aquell somni m'absorveix fins al punt de fondre'm.
Un fort espasme de mostrar les dents al món avança fins arrivar a aquells llavis molssuts i rojencs que diuen que tinc. I et sents bé.
Et sents bé en aquell espai, que encara que estigui envaït de mirades atentes cap una pantalla de grans dimensions i mans utilitzant el sistema anareòbic per introduïr snaks salats a les boques dels seus propietaris... Et fa sentir com en una bombolla, allunyada de qualsevol distracció, que es converteix en un planeta únic, especial, dolç i salat, el que sempre has desitjat visitar i intal·lar-t'hi durant una temporada o una llarga vida. Té sort la gent que està en aquell indret, és molt agradable. Allí estava jo.
I arrives a dubtar de tu mateix i si et coneixes realment, per sensacions que et controlen i que et fan veure les coses diferent a com les vèies. Molt del que odiaves és converteix amb les coses més boniques del món. Moments que crèies llunyans s'apròximen, i no tens por si el teu somni et té ben agafat per no caure.
Tanques els ulls, et sents segur i satisfet. Continues el teu pas ferm, dreta-esquerra dreta-esquerra, dient i repetint al teu sistema límbic: No podria ser més feliç.
