Pluja, m'encantes.

El que avui em guia fins la inspiració ets tu. Tu ets el que sempre m’ha fascinat des de ben petita. Tu i només tu. Durant totes les èpoques de la meva vida.

M’encanta tornar a casa amb la teva presència. Aquella olor que m’envaeix, aquella fredor que es filtra per tot el meu cos fins als óssos, aquella sensació, per mi, divina que em fa estar dins el meu món on només existeixo jo.

Tots els sentiments, dubtes i extres, que m’omplin el cap de vent, me’ls extraus i fas de la meva vida menys complicada, més fàcil al senyalar-me l’opció correcta.

Ets grata, pura i fantàstica, relaxant, tranquil·la i única. Ets tantes coses, perfecta als meus ulls.

Veure’t em causa tal plaer que m’és difícil d’explicar. M’és tan difícil d’explicar com tantes coses a la vida. Hi ha coses que són complexes i incomprensibles per poder-les raonar. N’hi ha d’altres que el seu significat és tan evident que no cal explicació alguna. En canvi, algunes d'altres, com la teva, que no tenen prous sinònims, expressions, (en fi, paraules) per poder donar a conèixer la teva satisfacció dins meu. 

El moment el qual la nit de cel obscur ens converteix per uns segons en un cel brillant ple d’esplendor i vitalitat gràcies a aquells sorprenents llamps acompanyats de potents trons, és quan un calfred d’enormes quantitats s’apodera del meu ser i em porta fins l’èxtasi d’un viatge còsmic.

M’encantes pluja, m’agrades tan com canviar d’estació, com el café als matins, com poder escoltar-te des d’aquí o com el dolç son profund que em captiva per les nits al meu llit. Vaig a buscar aquell son ara mateix. Bona nit.

Bertram Flusser

L'habitació feia pudor de menjar en descomposició, i una altra olor, també forta, però que no vaig saber identificar d'entrada de tan sobtat que vaig quedar pel que veia i pressuposava. Als meus peus tenia un mitjó desaparellat girat del revés. Vaig agafar-lo i me'l vaig acostar al nas. El mitjó, fet una massa rebregada i encartronada, no feia pudor de peus, sinó de semen sec. El conjunt de cent dòlars que m'havia comprat a la secció de roba universitària s'havia salvat perquè el portava posat quan havia anat cap al dispensari amb apendicitis.
Mentre era a l'hospital algú se m'havia instal·lat a l'habitació i s'havia dedicat a masturbar-se dia i nit en quasi tots els objectes que posseïa. I evidentment no havia sigut l'Olivia. Havia sigut en Flusser. Havia d'haver sigut en Flusser. "Em venjaré de tots vosaltres". I aquell bacanal d'una sola persona havia sigut la seva venjança contra mi.
De cop em van venir nàusees -tan de la impressió com de les olors- i vaig sortir de l'habitació per demanar en veu alta al passadís desert quin mal havia fet jo a en Bertram Flusser perquè haguès comès aquella marranada majúscula contra les quatre coses que tenia. Vaig esforçar-me en va per entendre el plaer que li podia haver proporcionat embrutar tot el que era possessió meva. En Caudwell per un costat i en Flusser per l'altre; l'Olivia joganera i adorable per un costat i l'Olivia destarotada per l'altre. I al mig de tots ells, jo engegant-los intempestivament a la merda per defensar-me'n.
En Sonny Cottler m'ho va explicar tot quan va venir a buscar-me amb el seu cotxe i el vaig fer pujar a dalt per ensenyar-li l'habitació. Plantat al llindar de la porta al meu costat, en Sonny va dir:
- Està enamorat de tu, Marcus. Tot això és una prova del seu amor.
- Les escombreries també?
- Sobretot les escombreries -va dir en Sonny-. El John Barrymore de Winesburg s'ha enamorat.
- Però això no és amor; això és disbarat.
- Es fan molts disbarats, en nom de l'amor- Em va dir en Cottler-.

Enya, O, dos cops.

Per fi he descobert una sensació què, o feia molt temps que no sentia, o és que realment mai l’havia sentit d’aquesta manera.
Havia descobert un tic-tac de rellotge dins meu, baix del meu coll, sota els meus pulmons i damunt el meu fetge. La primera opció era fer-li una visita al metge, però últimament hi han tendes de campanya enlloc d’especialistes i fa por. La segona... Sols en tenia dos. Així doncs, l’última, era descompondre en trossets petits mil i una vivències des de l’edat dels primers rampells d’imatges fins l’actualitat. I d’aquesta manera identificar quan van sorgir els primers símptomes de la malaltia.
Vaig pensar que no calia anar tan lluny. No hi vaig anar. Em vaig quedar al llit. (Oh! Aquesta és la tercera opció). I en aquell llit, considerat meu des de feia menys d’un parell d’anys, ho vaig veure tot clar.

La meva especial fortalesa de gel, que normalment ocupa un lloc important en tots els éssers vius i la denominen òrgan, s’havia desfet. Alguna cosa li havia fet reaccionar, potser li van donar corda com als rellotges de butxaca i va començar a bategar.
Bategava amb una arrítmia molt forta. Una síncope d’emocions. Com la de gaudir d’aquella mirada, d’aquell somriure, d’aquell noséquè que em torna idiota. Sí, ho sento, idiota. 

I la meva ment m’ho repeteix amb paraules diferents però iguals. Emocions com la d’observar atentament aquells ulls, escoltar aquella rialla i analitzar sistemàticament cada segon que sóc al seu costat i suro en mars d’adrenalina i d’endorfines poderoses.

Paraules-detalls-moments que em despullen, em sento desprotegida i em fonc, com la xocolata a les mans, com el plàstic al foc, com quan et veig un altre cop. 

Sembla una declaració d'amor. Ho sento un altre cop, estic enya, o, enya, a.