Al principi era
estrany, desprès ja no ho era. Estrany com aquell lloc que vaig descobrir i que
tu també vas descobrir. No sé que ens va portar fins allí. A mi potser el joc i
la curiositat, a tu potser les ganes i el joc.
No sé que va passar,
que em vas fer o que vaig sentir, però ho puc deduir. Va passar un avió pel cel,
em vas fer feliç i vaig sentir que no existia ningú més al món.
Les hores van
passar en qüestió de minuts i els minuts en qüestió de segons. Totes les coses
eren secundàries i només el moment era important.
El moment en que ens vam creuar les mirades
per primer cop, i el meu cor bategava tan fort que tot el meu cos vibrava al seu
compàs, i les meves cames caminaven estrepitoses fins a tu.
Oh, recordo
perfectament les teves faccions perfectes. Aquella cara tan bonica i aquell somriure
captivador. Aquells ulls realment riallers i aquella olor que encara puc notar,
per culpa de l’abraçada d’acomiadament que em vas regalar.
És de debò
aquella connexió que vaig sentir amb tu? Potser no és recíproca i potser em
vaig confondre. Què és el que va passar dins meu? Quina classe de fibra em vas
tocar? Sé que no va passar res més enllà del quotidià i correcte, però n’estic
segura que el meu interior buscava el prohibit i peculiar.
Si no visquéssim
en móns diferents potser les nostres vides mai s’haguessin creuat, si
visquéssim en móns similars potser mai ens haguéssim trobat.
Desitjo que cada
nit em vinguis a veure, quan tanqui els ulls i posi el cap al coixí.
