Agafo el tabac,
després de pensar que porto tota la tarda fumant d’avorriment. Segueixo els
passos que m’he marcat amb les meves manies. El paper a la mà, amb la pega dalt
i una petita curvatura que marqui on caurà el tabac per poder-lo arrodonir. Un
filtre a la comissura dreta del llavi, intentar no mullar-la amb la saliva.
Trio una ració de tabac, ni molta ni poca, encara que si estic aquí davant
perdo la noció del que fumo i la nicotina no em satisfà. El doblego,
l’arrodoneixo, afegeixo el filtre delicadament a la part dreta per què la zona
esquerra del meu cervell predomina sobre la dreta. Continuo recargolant aquell
cigarret salpebrat. Faig lliscar dolçament la meva llengua humida per la part
apegalosa i el toc final i més important de l’acció arriba. Amb un joc de dits,
progressivament, de dreta a esquerra, faig que aquells tres elements quedin
units de manera perfecta formant un cilindre de malalties i plaer. Perdo
l’encenedor, el busco. El trobo. Vull gaudir ja del meu cigarret. Tan sols han
transcorregut 120 segons en fer l’acció i més de quinze minuts en descriure-la.
El poder de l’escriptura que tu em demanés mentre exhalo aquest fum que ens
contamina i ens podreix els òrgans. I el poder de les paraules que escolto,
llegeixo i canto. He escoltat que em sento com un nen quan estic damunt teu,
gran, com un elefant, incombustible, insaciable, impecable. He escoltat que pot
ésser una història qualsevol, però en aquell moment el “qualsevol” era tot meu.
I bé, segons la primera persona que va escriure poiesi, tot el qui emprà les
paraules i la literatura és una mimesi, la qual cosa significa que és una
mentida, però si són aquest tipus de veritats de segon grau, a mi m’encanten.
Com tu i el poder que tens sobre mi, el de crear-me una il·lusió del no res.
Pum. No ho espero i apareix. -Vine, escriu-me. Quina curiosa manera d’utilitzar
l’imperatiu amb tanta gràcia. Suposo que la base és arribar a aquesta
naturalitat que exigim. A aquest univers de detalls que sobresurten de les
altres relacions humanes i que potser donem més importància. Fets, temps,
compartir. Comunicar no és tan senzill, ni tan fàcil. Veritat? Prefereixo el
reflex de les exageracions que puc escriure, però, ni més ni menys, les he
escrit jo, i contradient unes línies anteriors, no són mentides. Exageracions.
Noto com em cauen les entranyes davant d’un full, perdo la força i la plasmo.
Intenta-ho, estimat, intenta-ho.
