Recargolament o torçó

De cop, notes com un rosegó d’alguna cosa que hi ha dins, entre l’estomac i la pelvis. Uns moviments estranys controlen els teus budells, i, de sobte, produeixen sons. No és un soroll habitual, sembla com una manifestació al teu esfínter. Penses que potser aniria bé alliberar-la amb algun crit en boca de l’anus, però cap la possibilitat de que s’escapi algun reclús no desitjat.

T’aguantes. Agafes aire i el soltes poc a poc. No estàs a casa. Què fas? Empenys les natges contra el seient. 

-Aguanta! Ara arribem.- Et dius a tu mateix.

  

La repressió s’apodera de la zona conflictiva. I arriba el moment del sofriment. Demanes ajuda a Nostre Senyor i a la Verge per que no quedis en ridícul davant de ningú, desconegut o conegut. 

Ja estàs arribant al punt de trobada entre el dolor i el plaer. Totes les teves faccions reprodueixen la situació la qual estàs passant, però poderós i valent, segueixes endavant. El pas que porten els peus, no deixa ser un pas ferm a causa de la càrrega dels teus replets budells, a punt per l’eclosió del fruit del seu interior.

L’orifici de pas està més comprimit que a la normalitat i tens un calfred acompanyat per la sensació de què es vol donar per vençut, ell. No pots pujar les escales amb pressa, perquè notes un desequilibri que provoca la pèrdua de concentració d’aquell lloc tan important en aquesta història. La teva cara és un mar d’emocions. Tanques els ulls amb força, molta força, tots els músculs es contrauen a la vegada.

Has tingut tot un viatge per pensar com arribaria aquest moment. I, per fi, obres la porta de casa, et treus la jaqueta, els guants, la bufanda, els auriculars... tot això acompanyat d’una dansa a gran velocitat intercanviant tot el pes del cos al peu esquerre i desprès cap al peu dret. I els músculs que volen evacuar fan força, força cap endins.

Però queda poca estona de patiment i com marca el rellotge, ja fa més de deu minuts que pateixes, pots aguantar per agafar una llibreteta i un bolígraf, t’ajudaran a fer passar l’estona al seient reial de la femta. 

-Hola estimat lavabo, no suportava l’idea de no veure’t...- Li dius amb alegria, escoltant una música               celestial, mentre saps que mai et contestarà ni t’agrairà tota l’estima que sents per ell i el fet de què existeixi.

Amb presses, et descordes el cinturó, els botons, la cremallera, et baixes els pantalons, sembles un adolescent que vol perdre el virgo. 

- Oh, merda. Paper?

Et cagues en Déu i en sa puta mare, quan feia moments abans pregaves per la seva bondadosa misericòrdia.

Corres, surts, trobes, tres paquets de Klinex, mai saps quants en pots necessitar. Corres, entres, trobes, el punt de trobada dels amants. Cul i caca, caca i “cagadero”. Un triangle amorós.

Sents la victòria d’asseure’t d’una vegada a aquella tassa de vàter gelada de collons, però és una victòria amb totes les lletres per aguantar i superar els teus límits de cagalera.

Els teus residus, desprès de tota l’espera, cauen a l’aigua com un meteorit. Una violenta bola de foc et surt disparada del cul com un míssil . I sents plaer, un gustet doloròs.

Assegut, et recrees per comprovar que no hi ha indicis d’un altre bombardeig. No n’hi ha. I et neteges el tercer ull amb una tovalloleta humida d’un sol ús.

Que satisfet, que descansat i que a gust et quedes desprès del mal tràngol.

El flaire putrefacte, d’aquells aliments que vas ingerir un dia quan eren meravellosos, t’ofèn al nas i t’aixeques. Mires, orgullós i amb aires de superioritat, de la gran cagerada que t’acabes de deslliurar i veus alguna cosa que no concorda amb la realitat.

Allí on has tirat tots els teus excrements veus alguna cosa que es mou, viva, un cap, una persona. La persona/cosa/ésser que no esperaves per a res del món però desitjaves veure-la, fins i tot, amb violència. Potser la teva mare, el teu millor amic, la teva parella, el teu amor platònic, Scarlett Johansson, el teu gat, un dofí o la caca del veí. T’estava esperant, somrient, amb aquella careta innocent amb una mirada il·lusionada, des del fons del W.C., ara, recobert per la teva diarrea.

Déu meu. T’espantes. T’horroritzes. Ho sents de tot cor, ets el culpable d’aquell merder.

Però, ja has aguantat prou merdes, ja et tocava tirar-li la merda a algun culpable. Encara et sents més orgullós. 

-Estimat, quina sort has fet. Ara t’espera un tresor per descobrir. Després de tota esta merda és l’únic que t’espera.

Rius, tanques, estires la cadena. Somrius davant el mirall mentre et rentes les mans. I elimines d’una vegada l’olor de putrefacció que desprenies de feia temps. 

Panteras peleándose en un bosque misterioso.

Eres un cometa, una estrella, un asteroide. Eres todo el universo, y también polvo. Pasaste volando por delante de mi vista turbia y llamaste mi atención. E intento recordar el primer recuerdo de tu aparición, estelar, como debe ser.

Me hablaste, me enseñaste, me señalaste, me hiciste desaparecer, me conservaste.

No sé si eran los nervios de esa primera tarde, pero algo se movió, dentro y fuera de mí. Volvió a aparecer ese destello. Tal vez fue un efecto óptico de ese desequilibrio de basuras, pero allí estaba. Cada vez que pasaban las horas mis ojos se comían más a los tuyos. Necesitaba más y más, como a una droga, como al chocolate, como a la cerveza que compartíamos por los distintos bares.

Te mordí, te toqué, te volví a morder, te pegué, te besé. Me restregaría eternamente por el terciopelo de tu hogar.  Oh, qué bello.

Las ranas saltaban de mis pantalones para llegar a nuestros oídos, y el único que podía preocuparse era el vecino de arriba porque, por querer un donut de chocolate, lo habíamos señalado durante unas palabras. Y cayó el infierno.

Sé, que yo nunca podría ser nadie en ti. Ni quiero a nadie en mí. Pero si algún día oigo el ruido, lo conservaré en mi caja de música como un tesoro. Y serás el recuerdo del sonido más precioso que he sentido, tan sólo un recuerdo preciado y precioso.