Potser em podreix i em dona plaer

Agafo el tabac, després de pensar que porto tota la tarda fumant d’avorriment. Segueixo els passos que m’he marcat amb les meves manies. El paper a la mà, amb la pega dalt i una petita curvatura que marqui on caurà el tabac per poder-lo arrodonir. Un filtre a la comissura dreta del llavi, intentar no mullar-la amb la saliva. Trio una ració de tabac, ni molta ni poca, encara que si estic aquí davant perdo la noció del que fumo i la nicotina no em satisfà. El doblego, l’arrodoneixo, afegeixo el filtre delicadament a la part dreta per què la zona esquerra del meu cervell predomina sobre la dreta. Continuo recargolant aquell cigarret salpebrat. Faig lliscar dolçament la meva llengua humida per la part apegalosa i el toc final i més important de l’acció arriba. Amb un joc de dits, progressivament, de dreta a esquerra, faig que aquells tres elements quedin units de manera perfecta formant un cilindre de malalties i plaer. Perdo l’encenedor, el busco. El trobo. Vull gaudir ja del meu cigarret. Tan sols han transcorregut 120 segons en fer l’acció i més de quinze minuts en descriure-la. El poder de l’escriptura que tu em demanés mentre exhalo aquest fum que ens contamina i ens podreix els òrgans. I el poder de les paraules que escolto, llegeixo i canto. He escoltat que em sento com un nen quan estic damunt teu, gran, com un elefant, incombustible, insaciable, impecable. He escoltat que pot ésser una història qualsevol, però en aquell moment el “qualsevol” era tot meu. I bé, segons la primera persona que va escriure poiesi, tot el qui emprà les paraules i la literatura és una mimesi, la qual cosa significa que és una mentida, però si són aquest tipus de veritats de segon grau, a mi m’encanten. Com tu i el poder que tens sobre mi, el de crear-me una il·lusió del no res. Pum. No ho espero i apareix. -Vine, escriu-me. Quina curiosa manera d’utilitzar l’imperatiu amb tanta gràcia. Suposo que la base és arribar a aquesta naturalitat que exigim. A aquest univers de detalls que sobresurten de les altres relacions humanes i que potser donem més importància. Fets, temps, compartir. Comunicar no és tan senzill, ni tan fàcil. Veritat? Prefereixo el reflex de les exageracions que puc escriure, però, ni més ni menys, les he escrit jo, i contradient unes línies anteriors, no són mentides. Exageracions. 

Noto com em cauen les entranyes davant d’un full, perdo la força i la plasmo. Intenta-ho, estimat, intenta-ho. 

Tú

Por supuesto que te quiero, imbécil. Ni dudes que te amo. Aún sigo soñando todas las noches contigo. Esta noche te soñé. Resulta que me desperté embriagada por ti, y agobiada. No puedo darte todo lo que pides, ni siquiera una pequeña parte. No puedo. Claro que me lo he pensado, claro que me lo he planteado. Ni siquiera puedo imaginármelo. Sería imposible. No seríamos felices. Lo sé. Ahora no lo seríamos.

Joder, yo tenía las cosas claras, un 80% claras. Y ahora, me estas ahogando en un mar de dudas. Y es horrible. No puedo llegar a la superficie. Me estoy ahogando.

Sería perfecto tener una doble vida, la una disfrutarla contigo, la otra disfrutarla yo sola sin ti. Sin tus llamadas, sin tus te quiero, sin las noches, sin el sexo. Sin.

Yo sabía, incluso estando lejos, rotos, que nuestros corazones estaban unidos. Sólo entre ellos, y nuestras cabezas no lo sabían. ¿Y ahora te atreves? ¿Después del tiempo y la calma?

He disfrutado sin ti, a ratos. No puedes quitarme eso de un día al otro. No puedes. No tienes ningún derecho sobre mí. Me estoy encontrado a mí misma. Me estaba acostumbrando a ese yo divertido y despreocupado, sin pensar en ti. Y vas y lo destruyes. Otra vez. Te encanta descolocarme.

Oh, dios. Ahora me doy cuenta. Eres igual que mi resfriado. Durante meses aparece y desaparece variando mi estado. Pero las flemas, los mocos, el frío, la tos, siempre están ahí. Y sólo es cuestión de tiempo, infusiones, caldos y cama. Camas y turismo de habitaciones. Cervezas y fiestas. Chicos y chicas.

No puedo rendirme a mis ideales. He dado mil consejos. Me he aplicado mil teorías. Qué mierda de examen práctico haría. Vete de mí, deja a mi corazón tranquilo. Porque estás ahí como una mosca dándose golpes en la ventana hasta que sus 24h de vida se esfumen y se muera.

P.D.Te echaré de menos. Pero tenemos que soportarlo. Nos encontraremos de aquí a 10 años y volveremos a vernos. Tal vez ya no sintamos lo mismo y sería perfecto. 

Good hold

Ai. T’odio. Perquè? Oh.Verge Santa. Perquè et vaig haver de veure una de les primeres nits que jo estava aquí, que jo sortia per aquest àmbits tan ebris? Vas ser tu un dels detonants dels primers canvis del que seria la meva vida aquí, a Barcelona.

Crec que em vaig enamorar de tu, de la idea que tenia de qui erets. També del teu físic. De tot tu, tot el que em pensava que (no) ets. Cada vegada que et veia, que et buscava, que volia saber i conèixer. Et perseguia. I vas ser la pitjor ressaca emocional que vaig tenir, i he tingut durant quatre anys.

No em feia il·lusions, però em vas trencar els esquemes, em vas crear dubtes, em vas ajudar a veure algunes coses clares, poques coses. Sí que em feia il·lusions. Moltes il·lusions. Però no eren a causa d’enlluernar-me de tu. O si? Potser en part si.

Aquesta espineta que he tingut (i tinc) m’ha embogit avui.

Mai ens hem pogut trobar en l’espai i temps equivalents l’un de l’altre. Tu tenies la teva vida i jo només era una interrupció. Jo tenia la meva vida, o el que començava a ser la meva vida, però tu no hi estaves dins. No per què et volgués, sinó per què erets una miratge, un concepte, només un holograma.

No ho negaré, sempre t’he volgut tenir entre les meves mans. Però la vida no ens ha fet coincidir. No m’he obsessionat, no de manera malaltissa. Has estat allà dins, com alguna cosa platònica, com un amor. Que difícil seria agafar-te en realitat!

Joder, encara ara ho desitjo. Encara ara et desitjo. Però ets una simple idea de la meva imaginació. Mai ningú compliria les expectatives que el meu cap arriba a crear.

Bé, és igual, per culpa teva, protagonista de la historia d’avui. Desprès d’intercanviar algunes paraules, la majoria expulsades de la teva boca. M’ha canviat la cara. I m’ha canviat d’una manera la qual no esperava i tampoc volia. Per aquesta raó és per la que sento un cert odi cap a tu.

Caminava amb un estúpid somriure a la boca, veient parelles enamorades, les quals sento repulsió quan mostren els seus sentiments en públic, i aquest cop sentia tot el contrari. Per culpa teva, cada pas que donava els meus peus trepitjaven cotons. També he vist un colom desbudellat, i em donava igual, quan abans potser m’hagués quedat mirant-lo bocabadada. Volia cridar com una adolescent desprès de que el seu Back Steet Boys preferit li firmes un autògraf. No volia imaginar-me un matrimoni feliç amb tu, gràcies a Déu. Però si que volia imaginar-me un sopar romàntic amb sexe salvatge de postres, molt de sexe salvatge.

El que faré ara és el que fan tots els joves (els massa joves i els no tan joves), desprès d’una pujada d’adrenalina d’aquestes condicions. Masturbar-me. Em masturbaré pensant en tu, i serà espectacular. Ho faré com si ho estiguessis fent tu.  No podràs fer res per impedir-ho. I per un orgasme, o dos, seré tan feliç com si hagués passat de veritat. I et deixaré viure, i no et molestaré. Fins que arribi el pròxim rencontre casual i quan hagi acabat la teva conversa tornaré a fer el mateix. I potser torni a somniar en tu i potser no. 

Recargolament o torçó

De cop, notes com un rosegó d’alguna cosa que hi ha dins, entre l’estomac i la pelvis. Uns moviments estranys controlen els teus budells, i, de sobte, produeixen sons. No és un soroll habitual, sembla com una manifestació al teu esfínter. Penses que potser aniria bé alliberar-la amb algun crit en boca de l’anus, però cap la possibilitat de que s’escapi algun reclús no desitjat.

T’aguantes. Agafes aire i el soltes poc a poc. No estàs a casa. Què fas? Empenys les natges contra el seient. 

-Aguanta! Ara arribem.- Et dius a tu mateix.

  

La repressió s’apodera de la zona conflictiva. I arriba el moment del sofriment. Demanes ajuda a Nostre Senyor i a la Verge per que no quedis en ridícul davant de ningú, desconegut o conegut. 

Ja estàs arribant al punt de trobada entre el dolor i el plaer. Totes les teves faccions reprodueixen la situació la qual estàs passant, però poderós i valent, segueixes endavant. El pas que porten els peus, no deixa ser un pas ferm a causa de la càrrega dels teus replets budells, a punt per l’eclosió del fruit del seu interior.

L’orifici de pas està més comprimit que a la normalitat i tens un calfred acompanyat per la sensació de què es vol donar per vençut, ell. No pots pujar les escales amb pressa, perquè notes un desequilibri que provoca la pèrdua de concentració d’aquell lloc tan important en aquesta història. La teva cara és un mar d’emocions. Tanques els ulls amb força, molta força, tots els músculs es contrauen a la vegada.

Has tingut tot un viatge per pensar com arribaria aquest moment. I, per fi, obres la porta de casa, et treus la jaqueta, els guants, la bufanda, els auriculars... tot això acompanyat d’una dansa a gran velocitat intercanviant tot el pes del cos al peu esquerre i desprès cap al peu dret. I els músculs que volen evacuar fan força, força cap endins.

Però queda poca estona de patiment i com marca el rellotge, ja fa més de deu minuts que pateixes, pots aguantar per agafar una llibreteta i un bolígraf, t’ajudaran a fer passar l’estona al seient reial de la femta. 

-Hola estimat lavabo, no suportava l’idea de no veure’t...- Li dius amb alegria, escoltant una música               celestial, mentre saps que mai et contestarà ni t’agrairà tota l’estima que sents per ell i el fet de què existeixi.

Amb presses, et descordes el cinturó, els botons, la cremallera, et baixes els pantalons, sembles un adolescent que vol perdre el virgo. 

- Oh, merda. Paper?

Et cagues en Déu i en sa puta mare, quan feia moments abans pregaves per la seva bondadosa misericòrdia.

Corres, surts, trobes, tres paquets de Klinex, mai saps quants en pots necessitar. Corres, entres, trobes, el punt de trobada dels amants. Cul i caca, caca i “cagadero”. Un triangle amorós.

Sents la victòria d’asseure’t d’una vegada a aquella tassa de vàter gelada de collons, però és una victòria amb totes les lletres per aguantar i superar els teus límits de cagalera.

Els teus residus, desprès de tota l’espera, cauen a l’aigua com un meteorit. Una violenta bola de foc et surt disparada del cul com un míssil . I sents plaer, un gustet doloròs.

Assegut, et recrees per comprovar que no hi ha indicis d’un altre bombardeig. No n’hi ha. I et neteges el tercer ull amb una tovalloleta humida d’un sol ús.

Que satisfet, que descansat i que a gust et quedes desprès del mal tràngol.

El flaire putrefacte, d’aquells aliments que vas ingerir un dia quan eren meravellosos, t’ofèn al nas i t’aixeques. Mires, orgullós i amb aires de superioritat, de la gran cagerada que t’acabes de deslliurar i veus alguna cosa que no concorda amb la realitat.

Allí on has tirat tots els teus excrements veus alguna cosa que es mou, viva, un cap, una persona. La persona/cosa/ésser que no esperaves per a res del món però desitjaves veure-la, fins i tot, amb violència. Potser la teva mare, el teu millor amic, la teva parella, el teu amor platònic, Scarlett Johansson, el teu gat, un dofí o la caca del veí. T’estava esperant, somrient, amb aquella careta innocent amb una mirada il·lusionada, des del fons del W.C., ara, recobert per la teva diarrea.

Déu meu. T’espantes. T’horroritzes. Ho sents de tot cor, ets el culpable d’aquell merder.

Però, ja has aguantat prou merdes, ja et tocava tirar-li la merda a algun culpable. Encara et sents més orgullós. 

-Estimat, quina sort has fet. Ara t’espera un tresor per descobrir. Després de tota esta merda és l’únic que t’espera.

Rius, tanques, estires la cadena. Somrius davant el mirall mentre et rentes les mans. I elimines d’una vegada l’olor de putrefacció que desprenies de feia temps. 

Panteras peleándose en un bosque misterioso.

Eres un cometa, una estrella, un asteroide. Eres todo el universo, y también polvo. Pasaste volando por delante de mi vista turbia y llamaste mi atención. E intento recordar el primer recuerdo de tu aparición, estelar, como debe ser.

Me hablaste, me enseñaste, me señalaste, me hiciste desaparecer, me conservaste.

No sé si eran los nervios de esa primera tarde, pero algo se movió, dentro y fuera de mí. Volvió a aparecer ese destello. Tal vez fue un efecto óptico de ese desequilibrio de basuras, pero allí estaba. Cada vez que pasaban las horas mis ojos se comían más a los tuyos. Necesitaba más y más, como a una droga, como al chocolate, como a la cerveza que compartíamos por los distintos bares.

Te mordí, te toqué, te volví a morder, te pegué, te besé. Me restregaría eternamente por el terciopelo de tu hogar.  Oh, qué bello.

Las ranas saltaban de mis pantalones para llegar a nuestros oídos, y el único que podía preocuparse era el vecino de arriba porque, por querer un donut de chocolate, lo habíamos señalado durante unas palabras. Y cayó el infierno.

Sé, que yo nunca podría ser nadie en ti. Ni quiero a nadie en mí. Pero si algún día oigo el ruido, lo conservaré en mi caja de música como un tesoro. Y serás el recuerdo del sonido más precioso que he sentido, tan sólo un recuerdo preciado y precioso. 

Remolí desaventurat

La meva mirada és diferent. Dins i fora. Miro diferent però també veig tot diferent. Ja no em reconec davant el mirall encara que sé que hi sóc. Recordo de quines coses m’agradava gaudir però ja no les faig de la mateixa manera. No faig res conscientment, només estic allà i em deixo portar pel vent, que és pesat, dolorós i cada vegada que la meva pell sent la brisa noto com una bufetada de realitat s’estampa contra la meva cara provocant un dolor enorme.

La mateixa bufetada que vaig sentir dia a dia fins que les coses van anar pitjor i em van portar a un lloc on mai ningú m’havia mostrat mai. I llavors jo era escòria. La teva escòria preferida.

No era culpa teva, no era culpa meva. Tots dos tenim raó, però jo sóc més important, jo per a mi, sóc més important. (Auto-convenciment.)

D’allà fins aquí. Ho vaig fer tot perquè el meu cor ja havia decidit i era el torn del meu cap. El meu cap va decidir patir i lluitar, tot per poder viure aquells bons moments que ara només són cendres. Ara ja no existeixen i mai més tornaran a transcórrer entre nosaltres. Estic convençuda de que els he gaudit, però que has fet? Per què ho has fet? Egoista, malcarat. Mai m’has entès. Que bonic era tot fins que ho vas trepitjar amb el teu orgull, em vas trepitjar.

- Estàs cremada i no és pel sol. Estàs nerviosa i no és per la cafeïna. Estàs a fosques i no és per culpa de la nit. Estàs aquí o estàs allà?  Saps realment que fas?

- Calla! Moriu vosaltres, jo ja ho estic.

Has canviat totalment tot el que era i ara no ho vols. Em sap greu per tu. Em sap més greu per mi, per ser una estúpida enamorada. Estúpida enamorada. Estúpida. Enamorada. Encara.

Intentaré no mirar enrere. Les llàgrimes ja no cauran a terra, però continuaran caient dins meu. Sé que estaré bé. El “nosaltres” se l’endurà el vent i totes les persones i cigarrets  que vagin darrere teu, i de la mateixa manera et passarà a tu.

Et faran mal, sí, i tan debò jo te’l hagués causat. Però no podia evitar estimar-te de veritat i estar sempre per tu. No em va costar gaire esforç. Em costarà més sobreviure amb el vuit que has deixat i et trobaré a faltar.

Bé, seguiré mirant-me al mirall, trobant racons nous i foscos. Perquè ara és el que toca i és injust. Però ho entenc. I sóc una gran perdedora. Una perdedora d’or. Una perdedora excel·lent que aconseguirà millors premis que els descarats guanyadors.

Seguim sent humans, ho aconsello. Estimo als humans. Nosaltres vivim en castells d’aire creats per l’esbufec “d’altres”. Aquests “altres” s’ofeguen i el fum que forma el nostre castell s’evapora, tan ràpidament que caiem com pardalets del niu que encara no han après a volar. Doncs tots els humans de sentiments viscerals estan allà, al terra, esperant un altre llop ofegador. No. No més llops. Pardalets (o Pingüins), sentiu entre vosaltres visceralment i no us convertiu mai en llops. Moriu o deixeu morir. No mateu mai. 

Una història que hagués pogut ser real.

Al principi era estrany, desprès ja no ho era. Estrany com aquell lloc que vaig descobrir i que tu també vas descobrir. No sé que ens va portar fins allí. A mi potser el joc i la curiositat, a tu potser les ganes i el joc.

No sé que va passar, que em vas fer o que vaig sentir, però ho puc deduir. Va passar un avió pel cel, em vas fer feliç i vaig sentir que no existia ningú més al món.

Les hores van passar en qüestió de minuts i els minuts en qüestió de segons. Totes les coses eren secundàries i només el moment era important.

 El moment en que ens vam creuar les mirades per primer cop, i el meu cor bategava tan fort que tot el meu cos vibrava al seu compàs, i les meves cames caminaven estrepitoses fins a tu.

Oh, recordo perfectament les teves faccions perfectes. Aquella cara tan bonica i aquell somriure captivador. Aquells ulls realment riallers i aquella olor que encara puc notar, per culpa de l’abraçada d’acomiadament que em vas regalar.

És de debò aquella connexió que vaig sentir amb tu? Potser no és recíproca i potser em vaig confondre. Què és el que va passar dins meu? Quina classe de fibra em vas tocar? Sé que no va passar res més enllà del quotidià i correcte, però n’estic segura que el meu interior buscava el prohibit i peculiar.

Si no visquéssim en móns diferents potser les nostres vides mai s’haguessin creuat, si visquéssim en móns similars potser mai ens haguéssim trobat.

Desitjo que cada nit em vinguis a veure, quan tanqui els ulls i posi el cap al coixí.