Sóc un tros de
carn, que per sort o per desgràcia, té vida. Potser és per l’anestesia d’avui,
però és així. Un tros de carn que pesa com un mort. Un tros de carn que es mou
i camina, potser té una cama més alta que l’altra i sent dolor. Però com és un
tros de carn enorme, pot sentir dolor a molts llocs diferents i de moltes
maneres.
Surten de l’ou,
neixen, és pol·linitzen o és creen; i a partir d’aquí tenen vida, gràcies a la
mare, a l’abella o al Dr. Victor. I la vida és sempre igual, en totes les
generacions es tenen els mateixos problemes o les mateixes alegries. –Som humans
i tenim sentiments, per això aquests sentiments no canvien segons la dècada en
la que t’hi fixis. –Doncs que avorrit.
Som materials
orgànics vivents que sempre viuen les mateixes coses i esperen, avorrits, la
seua descomposició. Dono gràcies a la matèria orgànica que m’ha donat vida (tan
de bo fos el Dr. Victor i així podria ser un monstre, ja no seria tan avorrit),
però vull veure com és desperten els trossos de carn i canvien el món, creen
nous sentiments i que passen coses que mai haguessin passat abans.
Adoro els moments
poc freqüents i fugaços de la vida, me’n agradaria que n’hi haguessin més i de
nous. Però hi ha contradiccions com el fet de què si passessin més sovint
serien tan avorrits com la resta, però potser podrien repetir-se fins al moment
de no ser pesats. Ens podria tocar la loteria en freqüència, ens podríem morir
i ressuscitar quan volguéssim, podríem tirar-mos pets simpàtics per tot arreu i
a més de crear una situació incomoda riure sense parar, plorar d’alegria i
teletransportar-mos. (Aquesta última la vaig demanar per reis, encara no se com
funciona però crec que necessites temps...)
Bé, estimades
matèries orgàniques peludes o depilades, convertiu-vos en monstres adorables
que pensen en coherència, un poc de violència, sentiments bonics, cossos que s’estiren
com volen i, per favor, moveu els braços com si fossin de goma i feu ones,
blandiblublublublublu,
m’encanta.
