La meva mirada és
diferent. Dins i fora. Miro diferent però també veig tot diferent. Ja no em
reconec davant el mirall encara que sé que hi sóc. Recordo de quines coses m’agradava
gaudir però ja no les faig de la mateixa manera. No faig res conscientment,
només estic allà i em deixo portar pel vent, que és pesat, dolorós i cada
vegada que la meva pell sent la brisa noto com una bufetada de realitat s’estampa
contra la meva cara provocant un dolor enorme.
La mateixa
bufetada que vaig sentir dia a dia fins que les coses van anar pitjor i em van
portar a un lloc on mai ningú m’havia mostrat mai. I llavors jo era escòria. La
teva escòria preferida.
No era culpa
teva, no era culpa meva. Tots dos tenim raó, però jo sóc més important, jo per
a mi, sóc més important. (Auto-convenciment.)
D’allà fins aquí.
Ho vaig fer tot perquè el meu cor ja havia decidit i era el torn del meu cap. El
meu cap va decidir patir i lluitar, tot per poder viure aquells bons moments
que ara només són cendres. Ara ja no existeixen i mai més tornaran a
transcórrer entre nosaltres. Estic convençuda de que els he gaudit, però que
has fet? Per què ho has fet? Egoista, malcarat. Mai m’has entès. Que bonic era
tot fins que ho vas trepitjar amb el teu orgull, em vas trepitjar.
- Estàs cremada i
no és pel sol. Estàs nerviosa i no és per la cafeïna. Estàs a fosques i no és
per culpa de la nit. Estàs aquí o estàs allà?
Saps realment que fas?
- Calla! Moriu
vosaltres, jo ja ho estic.
Has canviat
totalment tot el que era i ara no ho vols. Em sap greu per tu. Em sap més greu
per mi, per ser una estúpida enamorada. Estúpida enamorada. Estúpida.
Enamorada. Encara.
Intentaré no
mirar enrere. Les llàgrimes ja no cauran a terra, però continuaran caient dins
meu. Sé que estaré bé. El “nosaltres” se l’endurà el vent i totes les persones i
cigarrets que vagin darrere teu, i de la
mateixa manera et passarà a tu.
Et faran mal, sí,
i tan debò jo te’l hagués causat. Però no podia evitar estimar-te de veritat i
estar sempre per tu. No em va costar gaire esforç. Em costarà més sobreviure
amb el vuit que has deixat i et trobaré a faltar.
Bé, seguiré mirant-me al mirall, trobant racons nous i foscos. Perquè ara és el que toca i és injust. Però ho entenc. I sóc una gran perdedora. Una perdedora d’or. Una perdedora excel·lent que aconseguirà millors premis que els descarats guanyadors.
Seguim sent
humans, ho aconsello. Estimo als humans. Nosaltres vivim en castells d’aire
creats per l’esbufec “d’altres”. Aquests “altres” s’ofeguen i el fum que forma el
nostre castell s’evapora, tan ràpidament que caiem com pardalets del niu que
encara no han après a volar. Doncs tots els humans de sentiments viscerals estan
allà, al terra, esperant un altre llop ofegador. No. No més llops. Pardalets (o Pingüins),
sentiu entre vosaltres visceralment i no us convertiu mai en llops. Moriu o
deixeu morir. No mateu mai.
