Tú

Por supuesto que te quiero, imbécil. Ni dudes que te amo. Aún sigo soñando todas las noches contigo. Esta noche te soñé. Resulta que me desperté embriagada por ti, y agobiada. No puedo darte todo lo que pides, ni siquiera una pequeña parte. No puedo. Claro que me lo he pensado, claro que me lo he planteado. Ni siquiera puedo imaginármelo. Sería imposible. No seríamos felices. Lo sé. Ahora no lo seríamos.

Joder, yo tenía las cosas claras, un 80% claras. Y ahora, me estas ahogando en un mar de dudas. Y es horrible. No puedo llegar a la superficie. Me estoy ahogando.

Sería perfecto tener una doble vida, la una disfrutarla contigo, la otra disfrutarla yo sola sin ti. Sin tus llamadas, sin tus te quiero, sin las noches, sin el sexo. Sin.

Yo sabía, incluso estando lejos, rotos, que nuestros corazones estaban unidos. Sólo entre ellos, y nuestras cabezas no lo sabían. ¿Y ahora te atreves? ¿Después del tiempo y la calma?

He disfrutado sin ti, a ratos. No puedes quitarme eso de un día al otro. No puedes. No tienes ningún derecho sobre mí. Me estoy encontrado a mí misma. Me estaba acostumbrando a ese yo divertido y despreocupado, sin pensar en ti. Y vas y lo destruyes. Otra vez. Te encanta descolocarme.

Oh, dios. Ahora me doy cuenta. Eres igual que mi resfriado. Durante meses aparece y desaparece variando mi estado. Pero las flemas, los mocos, el frío, la tos, siempre están ahí. Y sólo es cuestión de tiempo, infusiones, caldos y cama. Camas y turismo de habitaciones. Cervezas y fiestas. Chicos y chicas.

No puedo rendirme a mis ideales. He dado mil consejos. Me he aplicado mil teorías. Qué mierda de examen práctico haría. Vete de mí, deja a mi corazón tranquilo. Porque estás ahí como una mosca dándose golpes en la ventana hasta que sus 24h de vida se esfumen y se muera.

P.D.Te echaré de menos. Pero tenemos que soportarlo. Nos encontraremos de aquí a 10 años y volveremos a vernos. Tal vez ya no sintamos lo mismo y sería perfecto. 

Good hold

Ai. T’odio. Perquè? Oh.Verge Santa. Perquè et vaig haver de veure una de les primeres nits que jo estava aquí, que jo sortia per aquest àmbits tan ebris? Vas ser tu un dels detonants dels primers canvis del que seria la meva vida aquí, a Barcelona.

Crec que em vaig enamorar de tu, de la idea que tenia de qui erets. També del teu físic. De tot tu, tot el que em pensava que (no) ets. Cada vegada que et veia, que et buscava, que volia saber i conèixer. Et perseguia. I vas ser la pitjor ressaca emocional que vaig tenir, i he tingut durant quatre anys.

No em feia il·lusions, però em vas trencar els esquemes, em vas crear dubtes, em vas ajudar a veure algunes coses clares, poques coses. Sí que em feia il·lusions. Moltes il·lusions. Però no eren a causa d’enlluernar-me de tu. O si? Potser en part si.

Aquesta espineta que he tingut (i tinc) m’ha embogit avui.

Mai ens hem pogut trobar en l’espai i temps equivalents l’un de l’altre. Tu tenies la teva vida i jo només era una interrupció. Jo tenia la meva vida, o el que començava a ser la meva vida, però tu no hi estaves dins. No per què et volgués, sinó per què erets una miratge, un concepte, només un holograma.

No ho negaré, sempre t’he volgut tenir entre les meves mans. Però la vida no ens ha fet coincidir. No m’he obsessionat, no de manera malaltissa. Has estat allà dins, com alguna cosa platònica, com un amor. Que difícil seria agafar-te en realitat!

Joder, encara ara ho desitjo. Encara ara et desitjo. Però ets una simple idea de la meva imaginació. Mai ningú compliria les expectatives que el meu cap arriba a crear.

Bé, és igual, per culpa teva, protagonista de la historia d’avui. Desprès d’intercanviar algunes paraules, la majoria expulsades de la teva boca. M’ha canviat la cara. I m’ha canviat d’una manera la qual no esperava i tampoc volia. Per aquesta raó és per la que sento un cert odi cap a tu.

Caminava amb un estúpid somriure a la boca, veient parelles enamorades, les quals sento repulsió quan mostren els seus sentiments en públic, i aquest cop sentia tot el contrari. Per culpa teva, cada pas que donava els meus peus trepitjaven cotons. També he vist un colom desbudellat, i em donava igual, quan abans potser m’hagués quedat mirant-lo bocabadada. Volia cridar com una adolescent desprès de que el seu Back Steet Boys preferit li firmes un autògraf. No volia imaginar-me un matrimoni feliç amb tu, gràcies a Déu. Però si que volia imaginar-me un sopar romàntic amb sexe salvatge de postres, molt de sexe salvatge.

El que faré ara és el que fan tots els joves (els massa joves i els no tan joves), desprès d’una pujada d’adrenalina d’aquestes condicions. Masturbar-me. Em masturbaré pensant en tu, i serà espectacular. Ho faré com si ho estiguessis fent tu.  No podràs fer res per impedir-ho. I per un orgasme, o dos, seré tan feliç com si hagués passat de veritat. I et deixaré viure, i no et molestaré. Fins que arribi el pròxim rencontre casual i quan hagi acabat la teva conversa tornaré a fer el mateix. I potser torni a somniar en tu i potser no.