Mirar sense veure-hi

Estàs cansada, et treus les lents i mires l'infinit. 

És el millor després de les 5 o les 6 del matí. Aquell moment on el cel vol fer intencions de mostrar-te la seva claror amb el més groc de tots. 
Et passen milers de coses pel cap a altes hores de la matinada: què faig aquí?, perquè no estic dormint?, perquè penso això?, perquè faig allò?, etc. Notava com em faltava alguna cosa, per que hi ha moments que et sents incomplert i et poses a pensar i pensar i no te'n surts quan vols trobar respostes. Vaig descobrir que les coses dolentes es poden convertir amb coses bones. Vaig deixar que els meus ulls veiessin per si sols, sense ajuda de cap graduació, el món, el cel, els núvols, les cases, tot. Aquella sensació em va agradar, em vaig sentir sola per uns instants sabent que era impossible estar sola amb tanta vida al meu voltant. 
Hi ha moments que necessites estar sol amb els teus pensaments. Ho vaig aconseguir. 
Per això a partir d'avui intentaré mirar més sense veure-hi res.