Una història que hagués pogut ser real.

Al principi era estrany, desprès ja no ho era. Estrany com aquell lloc que vaig descobrir i que tu també vas descobrir. No sé que ens va portar fins allí. A mi potser el joc i la curiositat, a tu potser les ganes i el joc.

No sé que va passar, que em vas fer o que vaig sentir, però ho puc deduir. Va passar un avió pel cel, em vas fer feliç i vaig sentir que no existia ningú més al món.

Les hores van passar en qüestió de minuts i els minuts en qüestió de segons. Totes les coses eren secundàries i només el moment era important.

 El moment en que ens vam creuar les mirades per primer cop, i el meu cor bategava tan fort que tot el meu cos vibrava al seu compàs, i les meves cames caminaven estrepitoses fins a tu.

Oh, recordo perfectament les teves faccions perfectes. Aquella cara tan bonica i aquell somriure captivador. Aquells ulls realment riallers i aquella olor que encara puc notar, per culpa de l’abraçada d’acomiadament que em vas regalar.

És de debò aquella connexió que vaig sentir amb tu? Potser no és recíproca i potser em vaig confondre. Què és el que va passar dins meu? Quina classe de fibra em vas tocar? Sé que no va passar res més enllà del quotidià i correcte, però n’estic segura que el meu interior buscava el prohibit i peculiar.

Si no visquéssim en móns diferents potser les nostres vides mai s’haguessin creuat, si visquéssim en móns similars potser mai ens haguéssim trobat.

Desitjo que cada nit em vinguis a veure, quan tanqui els ulls i posi el cap al coixí.