Enya, O, dos cops.

Per fi he descobert una sensació què, o feia molt temps que no sentia, o és que realment mai l’havia sentit d’aquesta manera.
Havia descobert un tic-tac de rellotge dins meu, baix del meu coll, sota els meus pulmons i damunt el meu fetge. La primera opció era fer-li una visita al metge, però últimament hi han tendes de campanya enlloc d’especialistes i fa por. La segona... Sols en tenia dos. Així doncs, l’última, era descompondre en trossets petits mil i una vivències des de l’edat dels primers rampells d’imatges fins l’actualitat. I d’aquesta manera identificar quan van sorgir els primers símptomes de la malaltia.
Vaig pensar que no calia anar tan lluny. No hi vaig anar. Em vaig quedar al llit. (Oh! Aquesta és la tercera opció). I en aquell llit, considerat meu des de feia menys d’un parell d’anys, ho vaig veure tot clar.

La meva especial fortalesa de gel, que normalment ocupa un lloc important en tots els éssers vius i la denominen òrgan, s’havia desfet. Alguna cosa li havia fet reaccionar, potser li van donar corda com als rellotges de butxaca i va començar a bategar.
Bategava amb una arrítmia molt forta. Una síncope d’emocions. Com la de gaudir d’aquella mirada, d’aquell somriure, d’aquell noséquè que em torna idiota. Sí, ho sento, idiota. 

I la meva ment m’ho repeteix amb paraules diferents però iguals. Emocions com la d’observar atentament aquells ulls, escoltar aquella rialla i analitzar sistemàticament cada segon que sóc al seu costat i suro en mars d’adrenalina i d’endorfines poderoses.

Paraules-detalls-moments que em despullen, em sento desprotegida i em fonc, com la xocolata a les mans, com el plàstic al foc, com quan et veig un altre cop. 

Sembla una declaració d'amor. Ho sento un altre cop, estic enya, o, enya, a.