Mierder Together

 Pot ser que t’aixeques en lo peu esquerre de la migdiada i tot i tenir un dia fabulós, dins del que cap, et sentes estrany dins aquest món. Et recorre per dins un sentiment d’odi a les multituds, de ràbia cap a tu mateix, potser de solitud.

Però pots escollir dos camins diferents: rentar-te la cara i veure el món amb unicorns de colors o enfonsar-te en la profunda desgràcia. Jo no sóc cap pessimista, però si una mica masoquista, com tots.

Avui en dia tots som iguals en algunes diferències. I és així, allí on estigues pots tenir pensament inadequats s i creure-te’ls t, únics o estranys però en realitat a més d’una, dues o cinquanta persones també els han passat per la ment aquelles cabòries. Tu sempre seràs un més, perquè segur que tens moltes ganes d’anar a una muntanya a cridar sense sentit, només per desfogar-te tenir la intenció de treure tota la merda que et pertorba.

Sentir odi per  tot. Que saps que en dues hores seràs la persona més feliç del món, perquè és així. No sóc bipolar, ningú és bipolar encara que s’ho pensi i no t’ho ha dit el metge. El que som és una persona normal com totes. He arribat a la conclusió que no hi ha persones diferents. Hi ha persones comunes en detalls que es distingeixen en algunes situacions i prou. Però per què escrivim? Per què escoltem cançons en les quals ens sentim identificats? Per què passen els anys i les pel·lícules ens continuen agradant perquè ens sentim identificats? Som uns pesats.

Pesats de merda que no canviaran el món per a res, perquè tot està escrit, tot està dit, tot està fet a esta vida. No pots ser original perquè més de mil persones ja han pensat el mateix que tu i no ho saps. Potser ningú ho ha tret a la llum o potser tu mateix no te n’has assabentat, però tot està fet.

Què hem de fer la joventut per distingir-nos de les joventuts d’èpoques passades? Tatuar-nos? Anar despullats pel carrer? Cridar? Tenyir-nos el cap de colors? Ser gays? O millor ser ambigus? M’avorreix el moment, ho sento.

Estic aquí com una persona més, dubtosa del seu futur, del que farà demà o de si moriré quan sortiré al carrer perquè m’haurà atropellat un cotxe al carrer Balmes.

Som una societat malalta. Ens fem mal a nosaltres mateixos. No valem un “pepino”. Vida monòtona que només és divertida quan ens sentim ebris, molt ebris. Tan ebris que avergonyim als pares amb les seves criatures.

Una presó de sentiments ofegats que es contradiu a fer el que sempre s’ha fet, callar i seguir els costums. Espero créixer. Créixer mentalment, físicament i que algú algun dia ens face cas, ens respecte i ens aprecie. 

http://www.youtube.com/watch?v=q09_o7KsBj4